El passat dia 25 vaig perdre el meu pare.
Després d'un mes d'haver-li diagnosticat un càncer de pulmó amb metàstassi òssia, la malaltia li va guanyar el pols.
El pare, però, no es va rendir fins a l'últim moment. Tossut en posar-ho difícil i no deixar-se vènçer.
Encara fins els últims moments de la seva consciència feia broma. Però en algun moment va tancar els ulls i el seu cap ja no era conscient del seu entorn; el cos seguia lluitant contra tot el que podia intentant aconseguir estar "bé", però el seu cor es va cansar i va decidir que calia parar.
Després d'abraçades i plors tocava aguantar el cop i fer el cor fort. Ens esperaven dos dies difícils: tanatori, amics, familiars, incineració. I encara semblava que en qualsevol moment el pare entraria per la porta, amb la roba de treballar, brut i fumant el seu ducados. S'assentaria a la taula i deixaria anar alguna de les seves bromes. Però no...
No hem tingut gaires moments per trobar-lo a faltar i tots junts fem pinya per ajudar-nos, però som conscients del què hi ha... i del què ens espera. En qualsevol racó de la casa hi ha una imatge, un record o una anècdota.
Voldria poder explicar-li com ho hem portat tot. Segur que n'estaria orgullós i encara pensaria que hem fet massa. Un dia de vetlla (just perquè poguéssin venir els amics de la feina), amb el taüt tapat (perquè no era una mona de circ! era el meu pare...), amb la bandera republicana estesa a sobre (i que després posaríem dins del taüt a l'hora de la incineració), el recordatori am el Viatge a Ítaca, amb únicament quatre roses una per a cada una de nosaltres (la mare i les filles), perquè el pare no volia res més... i això només ho sabíem els que l'estimavem i el coneixíem.
Després d'un mes d'haver-li diagnosticat un càncer de pulmó amb metàstassi òssia, la malaltia li va guanyar el pols.
El pare, però, no es va rendir fins a l'últim moment. Tossut en posar-ho difícil i no deixar-se vènçer.
Encara fins els últims moments de la seva consciència feia broma. Però en algun moment va tancar els ulls i el seu cap ja no era conscient del seu entorn; el cos seguia lluitant contra tot el que podia intentant aconseguir estar "bé", però el seu cor es va cansar i va decidir que calia parar.
Després d'abraçades i plors tocava aguantar el cop i fer el cor fort. Ens esperaven dos dies difícils: tanatori, amics, familiars, incineració. I encara semblava que en qualsevol moment el pare entraria per la porta, amb la roba de treballar, brut i fumant el seu ducados. S'assentaria a la taula i deixaria anar alguna de les seves bromes. Però no...
No hem tingut gaires moments per trobar-lo a faltar i tots junts fem pinya per ajudar-nos, però som conscients del què hi ha... i del què ens espera. En qualsevol racó de la casa hi ha una imatge, un record o una anècdota.
Voldria poder explicar-li com ho hem portat tot. Segur que n'estaria orgullós i encara pensaria que hem fet massa. Un dia de vetlla (just perquè poguéssin venir els amics de la feina), amb el taüt tapat (perquè no era una mona de circ! era el meu pare...), amb la bandera republicana estesa a sobre (i que després posaríem dins del taüt a l'hora de la incineració), el recordatori am el Viatge a Ítaca, amb únicament quatre roses una per a cada una de nosaltres (la mare i les filles), perquè el pare no volia res més... i això només ho sabíem els que l'estimavem i el coneixíem.
Amics de totes bandes, gent amb qui no contaves, companys de feina... gent que va venir a plorar-lo amb nosaltres, a recordar-lo i enyorar-lo. Només m'hagués agradat que tota la família fos així... i no com ha estat. Perquè el meu pare es mereixia molt més i com a mínim un record, el respecte i la dignitat, després de deixar-nos amb només 59 anys.
El vam incinerar just el dia que hauria fet 60 anys. Va tancar el cicle perfectament. No va deixar res per acabar ni per fer; i tot i que marxava amb tota la pena per nosaltres, sabem que els últims dies deia que n'estava orgullós i que havia estat feliç. I això, és el més important.
Bon viatge cap a Ítaca, pare. Volia posar la cançó però no puc així que deixo l'enllaç al bloc familiar
... pEtOnS, sobretot pel pare ...
1 comentari:
Segur que si ens veies estaria content de com hem fet pinya i de com estem pendents de la mare...
Publica un comentari a l'entrada